Sobre el patriotisme

Aquest text que reprodueixo a continuació és la tercera col·laboració al portal www.e-criteri.cat.

Del patriotisme català se'n fa poc ús en termes polítics convencionals, només relacionant-lo amb dates històriques o commemoracions institucionals esporàdiques. No és un valor operactiu real, ni tan sols pels qui s'autodefineixen com a independentistes que prefereixen normalment nocions més homologades dins l'ordre establert. Fins i tot, entre els sectors que als anys vuitanta s'autodenominaven "independentistes revolucionaris" és desqualificava la proposta de front patriòtic amb la consigna "un patriota, un idiota". De forma similar a com avui dirigents d'Esquerra equiparen patriotisme amb manca de formació i projecte polític. Quan la realitat dels fets demostra que no hi ha moviment d'alliberament nacional triomfant que no hagi estat bastit a base de patriotisme, intel·ligència i coratge.
El patriotisme català ha tingut component cívica, amarada d'un particular sentit de la lleialtat institucional entre els monarques catalans i els súbdits, amb unes institucions que garantitzaven la limitació del poder dels primers. També l'ideal català, l'ànima del poble a la qual apel·lava sovint Rovira i Virgili, ha tingut en la cultura un component essencial. La cultura entesa com a eina de transformació social i prefeccionament personal. Als anys trenta del segle passat, en vam tenir una experiència col·lectiva d'aquest patriotisme republicà: a l'escola, a la vida municipal i a l'activitat política en general. Hi havia un sentiment d'orgull de pertinença a la catalanitat que no era excloent, que es basava en la voluntarietat de la integració en un projecte de país compartit. Josep Rahola, històric militant d'ERC (que fou senador entre 1979 i 1982) ho recordava en el vídeo de l'exposició "El somni republicà", sobre el republicanisme a les comarques gironines entre el 1900 i el 1936: aquella catalanitat ufanosa, de la gent del poble, dels xiquets a les escoles (com em testimonia la meva mare quan recorda que cantaven, "som catalans i portem barretina i al que hi digui res li tallem la sardina"), aquell patriotisme no l'hem recuperat amb la restauració borbònica.
No hi pot haver nova etapa política sense patriotisme, sense l'apel·lació als bons sentiments col·lectius sobre els quals hom convida a construir un estat propi. Per prestigiar el patriotisme cal, però, credibilitat i convicció per part dels polítics que voluntàriament assumeixen aquest objectiu. Som a les portes d'una nova etapa política per a la qual mentalitat de poble, sentit d'estat (català, evidentment) i autoritat moral per parlar com un patriota als patriotes. Macià n'és un referent del qual se'n poden extreure lliçons ben actuals.