Keynes no va portar mai barretina

Jaume Argerich / jaume.argerich@iese.net

El retorn del keynesianisme ha estat ràpidament adoptat per alguns com a nova arma per atacar el capitalisme. El nostre és un país on massa sovint les teories i les idees s'interpreten parcialment amb l'objectiu principal de no aprofundir-hi o adaptar-les aquí sinó per tirar-les pel cap d'un tercer. Quan els que es diuen ara keynesians eren fa quatre dies marxistes o antiglobalització de saló, la cosa és tant o més sospitosa intel·lectualment que el liberalisme de la intervencionista Esperanza Aguirre. No només Keynes era un capitalista convençut que s'esgarrifaria de conèixer els seus apòstols catalans, sinó que el dèficit fiscal fa que defensar l'aplicació de les seves polítiques a Catalunya sigui inapropiat i fins i tot perillós.

A nivell global, es pot discutir si el sector públic és més o menys eficient. A Catalunya, però, és molt poc eficient: de tots els impostos que entren a la caixa negra de l'Estat en surt un 35% menys, el dèficit fiscal. Històricament, com més ha intervingut l'Estat a l'economia, més s'ha empobrit Catalunya. Cada idea que en -(Rodríguez)-sic-"Zapatero" -què té de dolent dir-se Rodríguez? -té per augmentar la despesa (i en té moltes i de no gaire bones) implica dos motius de preocupació per als catalans. En repartir, el govern central intervé per salvar el que li interessa: grans constructores i bancs, com fins ara. És a dir, serem els darrers de la cua de peticionaris. Ara bé, quan arribi el moment de pagar la factura, que ningú dubti que serem els primers de la llista, al contrari del que sostenia el filòsof Pujols.

L'any 2008, el saldo negatiu va arribar a 20.000 milions d'euros, fregant el 10% del PIB i fent-nos baixar posicions any rere any. Això és insostenible. Del que es tracta és de trobar-hi solucions, en lloc d'aplaudir els que llancen benzina al foc.